Història del club
Les primeres dades
que es tenen del bàsquet a l’escola daten de 1974, on consten alguns equips apuntats al CEEB (Consell Escolar de l’Esport Català). La Maria Rosa Maymí era l’encarregada de coordinar les activitats esportives.
1992-95. Coordinador: Albert Raich. La idea d’aquest projecte era revitalitzar el bàsquet i donar-li un nou impuls.
En aquesta etapa va comptar amb la col·laboració del Luis Blanco i l’Horaci Garcia, amb la seva iniciativa van començar dues activitats que encara continuen vigents, el 3x3, primer amb format de lligueta i posteriorment amb el format actual, un dia de competició, i la Diada (1993) amb una durada de 6h en la seva primera edició.
L’Albert recorda que aleshores les cistelles eren de fusta, el terra gris i que relliscava moltíssim amb la pluja.
El 1995 es va proposar un canvi d’equipatge que mantingués els colors pels que tothom identifica el bàsquet a Vedruna, el verd-i-negre. Es va presentar un model molt innovador aleshores que va calar molt fort, tant que fins el 2011 es va mantenir pràcticament intacte.
1995-99. Coordinador: Oriol Soler. En aquesta etapa es consoliden les activitats iniciades a l’etapa anterior que van tenir resultat un bon nombre d’equips nous.
1999-2008. Coordinador: Ferran Esteve (més conegut com a Nandu). El Nandu era alumne de l’escola i portava diversos anys entrenant. Va ser el màxim responsable del funcionament en aquesta etapa, amb un any de pausa (el David Lamban, ex alumne i jugador, es va fer càrrec aquella temporada). Aleshores rondaven els set equips.
En aquest període la figura del president va passar a tenir una major presència ja que temporada rere temporada els equips anaven en augment. El Nandu va treballar amb el Joan Artés (1999-2000), amb el Miquel Molgosa (2000-2007) i amb el Daniel Sosa (2007-2008). Amb el Miquel Molgosa van formar un gran tàndem –ja que va ser amb qui més temps va compartir– i van treballar de la mà, respectant cadascú el seu espai i treballant molt fort en la mateixa línia apostant sobretot per la formació dels jugadors i jugadores i donant-li a l’aprenentatge un valor màxim.
En aquesta etapa es promou un altre dels esdeveniments que amb els anys s’ha convertit en un clàssic que jugadors i entrenadors esperen:
Les Estades. El 1998 ja s’havien fet les primeres Estades. Es fan per iniciativa pròpia d’un dels entrenadors, el Joma García, i del mateix Nandu que en aquell moment era encara un entrenador més. Des d’aleshores les Estades s’han anat celebrant any rere any de forma ininterrompuda.
La seu de les Estades va anar variant durant les seves primeres edicions amb l’objectiu de tenir les millors instal·lacions i espais disponibles pels jugadors: Tosses, Santa Maria de Palautordera, Castellfluvià, Gualva, el Collell i finalment Tiana (espai on s’han celebrat les últimes edicions i que s’espera mantenir en un futur pròxim).
Poc a poc es va anar ampliant la Diada ja que el nombre d’equips creixia i amb 6 hores no n’hi havia prou. Va passar d’un matí a un dia, i d’un dia a dia i mig (divendres tarda i dissabte).
També durant aquest període es va instaurar el sopar de clausura que se celebrava dissabte a la nit i posava punt i final a la Diada i a la temporada. Aquest sopar servia per acomiadar-se fins després de l’estiu entre jugadors, pares i entrenadors. I es va agafar el costum de què cada equip entregués un regal als seus entrenadors.
És una etapa en que el nombre d’equips creixia molt ràpidament, el Nandu atribueix el mèrit a les persones que van assentar les bases i a tots els entrenadors que treballaven conjuntament amb ell. Malgrat que el número d’equips i, en conseqüència, el número d’entrenadors havia crescut, la gent del bàsquet Vedruna formava una gran família i compartien la seva passió per l’esport i una sèrie de valors com l’aprenentatge i el respecte que a dia d’avui segueixen estan molt vius.
A causa del creixement experiementat es va considerar necessària la creació de la gestió tècnica.
Des del 2003, any del primer Coordinador tècnic, els responsables tècnics han estat: Dani Rivera (2003-2006), responsable dels equips de promoció (escola, minis i preminis)
Jonathan Vicente (2006 - 2010) responsable dels equips de promoció (escola, minis i preminis) i Direcció Tècnica
Xavier Sendra (2005 – 2006) responsable de cistella gran
Valentí Gómez (2006 – 2008) responsable de cistella gran
Josep Maria Planas, Toni Carrillo, el Joan Cortés i el Gonçal Artés. Responsables de l’ESCOLA de BÀSQUET
Lidia Haro (2010 – fins a l’actualitat) Direcció Tècnica
Gonçal Artés, responsable de l’escola de Bàsquet en l’actualitat.
Una altra fita d’aquesta etapa és la inscripció del primer equip a la Federació Catalana de Bàsquet.
Això era la temporada 1999-2000, la temporada següent es va crear el primer equip sènior, que sent una colla d’amics va representar l’embrió del que ara estem gaudint.
2008-2010. Coordinador: Gonçal Artés. El Nandu decideix deixar Vedruna el 2008, havia aconseguit tenir una gran família al seu voltant, factor clau per al bon funcionament vist el rumb que prenia l’activitat. El Gonçal Artés s’encarregaria de la coordinació global, especialment en els temes més administratius i logístics.
Els fets més destacats d’aquesta etapa són la celebració de la primera Festa de Nadal destinada als equips preminis i minis amb un caire festiu-nadalenc. Xerrades destinades en exclusiva als entrenadors de Vedruna impartides per persones amb una àmplia experiència en el sector del bàsquet, es va participar a les Series Colegiales,
2010 – fins a l’actualitat. Gestor Administratiu i Logístic: Josep Snoussi (i Juanjo Campos)
En aquesta etapa s’está consolidant el model, l’estructura. El creixement segueix, de forma moderada i això permet plantejar-se nous escenaris de cara al futur.
Instal.lacions:
Actuals:
Escola Vedruna. Seu central, el centre de tota l’activitat i els entrenaments.
Escola Josep Mª de Segarra: Pista coberta on poden entrenar equips de júnior a sènior i on juguen de cadets en endavant.
Històriques:
Pavelló UBAE Perill. Durant molts anys va fer la mateixa funció que ara fa el Josep Mª de Segarra, però sense poder-hi entrenar.
La situació actual del bàsquet és molt bona, sent la referència del barri pel que fa a número de jugadors i d’equips. Les bases que van assentar persones com l’Albert Raich, l’Oriol Soler i el Nandu Esteve han arribat a un punt àlgid. Òbviament l’estructura interna i externa ha patit modificacions aquests anys, obligats sempre per la necessitat de donar la millor cobertura possible a tots els jugadors de l’escola.
Però no ho negarem, les coses han canviat. El pati és d’un color diferent, hi ha més cistelles, hi ha més coordinadors, els jugadors tenen motivacions diverses... estem en un altre temps i canviar és senyal d’estar vius i de voler adaptar-se a les necessitats. Però per moltes coses que canviïn la filosofia es manté. El bàsquet és un lloc per transmetre valors, per aprendre i per competir. Però no hi ha competició sense aprenentatge ni valors. I aquesta és la línia en la que han treballat tots els qui han tingut alguna responsabilitat al bàsquet.
